dijous, 29 d’octubre del 2009

Carrinclonades XI (Que tinguem sort !!!!)

Per celebrar aquesta carrinclonada capicua, encara que en números romans no ho és, avui us poso el súmmum de les carrinclonades, altrament dites nyonyeries.
I ja que hem arribat fins aquí, permeteu-me una dedicatòria.
Diu a internet que és quasi tant segur com que ho diguin per la "tele", que aquest any al món som uns 6.700 mil.lions de persones vivint en aquest cony de món.
Doncs enmig d'aquesta gentada, amb que una sola persona és miri aquest post i somrigui en tidré prou.
Vagi doncs la dedicatòria per aquesta persona. Li convé sentir-se acompanyada i amiga.
Sóc conscient de que tant una cosa com l'altre ho té. Per què vull que així sigui.



Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Per tu. Un beso.....


dissabte, 17 d’octubre del 2009

Carriclonades X (Els raros.........................)

Avui i fent un extra, posaré un altre post.
Demano disculpes per mostrar la meva devoció pel grup Manel ( i això que no em paguen res....), però m'agradaria que us mireu aquest mutatge que jo crec divertit i encertat.
La cançó també és per mi sensacional. Vosaltres mateixos.




Un home amb ulleres de pasta gruixudes passeja pel port nerviós.
Ja fa més d’una hora que a la seva dona l’espera el Doctor Ramon.
Que avui s’han omplert de coratge i han decidit operar-se el cos.
La dona es vol treure papada i l’home es farà fer un penis més gros.
Però, no saben que ser atractius també pot comportar viure en un malson.
I els dos canten de puta mare, molt millor que jo, que fan cant coral.
I ballen sardanes a Plaça Sant Jaume i ho fan de collons.

El Pepe és un noi que ha fet panxa i es passa el sant dia estirat llit.
Avui el rodegen tres metges i un jove becari amb un bisturí.
Amb un permanent delimiten l’essència greixosa que li extrauran.
I ell somia amb prendre un waikiki envoltat de senyores que marquen mugrons.
Però, el Pepe no sap que alguns ben plantats també viuen en un malson.
I el tio organitza trobades d’amics del 600, i en té un de vermell.
I quan puja al poble, els nens li demanen que els porti a fer un tomb.

No saben que els guapos són els raros.
Ho sap tothom, però no ho diu ningú.
Tampoc no s’agraden i tenen complexes per ser diferents.
I no saben que els guapos desafinen , no tenen swing i no ballen bé.
També es preocupen i tenen psicòlegs, i no passa res.

I no passa res.
I no passa res.

Tornada a l'escola (2)

Permeteu-me un exercici d'autocomplaença, llombrigolfàgia i automassatge. De tant en tant convé.....
Com ja sabeu la majoria dels QUINZE!!!!! que em seguiu públicament (més els centenars que ho feu d'amagat, o potser milers....) fa uns dies vaig fer el camí de tornada a l'escola. Totes aquelles pors que jo tenia de les notes eren sense fonament.
Ara no hi ha notes, ni tant sols aquells frustrants comentaris de "debe mejorar"....res de tot això. Ara s'han tret de la màniga les PAC.
Jo al pricipi, i no sé per què (digueu-me masclista si us ve degust) pensava que eren els PAC, en masculí. Doncs resulta que no, son en femení : les PAC.
Proves d'avalució continuada. Tampoc no entenc per què no en diuen les PDAC (potser costaria de llegir....)


Doncs després dels nervis propis d'una prova d'aquesta envergadura (ara em sento com aquells pescadors que acaben de pescar un boquerò i ho expliquen al bar com si acabèssin de lluitar i guanyar contra Mobby Dick), resulta que el senyor professor m'ha enviat un mail i em diu que estic aprovat.
Prova superada !!!!!
Entenc que tot ha anat justet, justet, més que res pels comentaris del senyor mestre, que m'ha semblat que m'aprovava per què sóc el més gran de la classe....

Ara ja puc anar a per la segona PAC. En parlarem a final de mes. O no, de pen de com vagin les coses, potser parlarem d'un altre tema.
El que em preucupa una mica és com m'ha quedat el cap després d'aquest esforç descomunal per la meva neurona activa (no al 100%, però si que activa...). Pel que sembla tinc una inflamació....ja veurem si em recupero i me'n surto d'aquesta.




divendres, 16 d’octubre del 2009

Dels seguidors és el regne dels blocs.....

Fa molts dies l'amic SM va arribar a tenir 100 seguidors (fa una estona ja en tenia 124) i per celebrar-ho va fer una mena de concurs. L'esdeveniment va ser seguit amb joia i entusiasme per la blogosfera catalana (que poc que m'agrada aquesta expressió) i jo en la meva modèstia vaig anunciar alguna cosa semblant quan arrivés als 10 seguidors (aleshores en tenia 8).

Per desomptat que la meva proposta no va ser acollida amb el mateix entusiasme doncs el carisma i la capacitat de convocatòria d'en SM no son a la mateixa alçada que jo (com haureu pogut comprobar o més aviat no).

I van passant els dies i els mesos i la meva persona s'acostuma a tenir vuit seguidors, i penso, per què en vols més si tampoc no tens ni temps de llegir ni comentar tot el que escriuen aquesta colla...


Però és clar, sempre hi ha un pitjor i de cop i volta, la setmana passada em trobo onze, si, si 11 seguidors !!!! Ni concurs, ni festes, ni premis, ni res. He estat mesos esperant el nové seguidor per anunciar a timbal i plateret els actes commemoratius del desè seguidor i de sobte.....m'en trobo 11.
Perdoneu, però a vegades sembla que ho feu expressament per aixafar la guitarra a les persones humils, discretes i probablement gentilhomes d'aquest món.



Doncs sabeu que us dic ?
Que si voleu festa, concursos, premis, xerinol.la i disbauxa us haureu d'esperar al seguidor nº 25.

P.D. - Si per tenir-ne 11 he trigat 4 anys, calculo que per 25 necessito uns 6 o 7 anys més. Ens trobem al 2015 0 2016 !!!! (Ei, els que siguem vius, és clar...)
P.D. 2 - Una pinzellada d'humor negre sempre dona alegria......

dilluns, 12 d’octubre del 2009

D'exèrcits i guerres....

A veure si ens entenem d'una vegada i ens deixem de desfilades, soldats, guerres.
Amb l'única que estic d'acord és amb aquesta:



I de moment ja està.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Carrinclonades IX

Diuen que si no vols caldo, dues taces.
Doncs n'he trobat dues......................




Per mi la bona és la segona, és a dir aquesta. Això si que és "glamour"....



I de moment ho deixarem aquí....

divendres, 9 d’octubre del 2009

Carinclonades VIII

Carrinclonades silencioses son les que menys molesten i les que més agraden.
Per mi sensacional canço, millor lletra i esplèndid vídeo.
Jo sempre m'espero, en silenci, a que s'acabi per mocar-me sorollosament......








Tres o quatre gotes delatant pluja de nit
filtren el sol per la finestra.
Guaito com reposes nua des dels peus del llit
amb un posat ple de tendresa.

Oh! Quantes nits
acaronant els teus dits febles.
Oh! Quants matins
com el que ara tinc,
tebi com un fil de roba.

Amagats de tanta gent que parla,
teixim certeses amb la mirada.
Som tan lluny d´aquell soroll salvatge,
que ens fem entendre sense paraules.

Dos o tres cabells mandrosos pinten els coixins
amb el color d´aquesta tarda.
Sento com camines pel so dolç del teu vestit
que entre les cuixes et delata.

Oh! Quants matins
entrellaçant-nos com de pedra.
Oh! Quantes nits
com la que ara tinc,
tèbia com la llum d´espelma.

Amagats de tantes veus estranyes,
amb els silencis omplim paisatges.
Allunyats d´aquell soroll tan aspre
ens fem entendre sense paraules.

Tres o quatre gotes delatant pluja de nit...

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Jo vull un trombó........................

I és veritat, jo vull un trombó.
No sé per què però ja de ben petit el só d'aquest instrument m'agradava i em feia feliç quan el sentia.

Com que a casa meva no anaven massa granats, se'm va acudir que ja que els meus pares no me'l podrien comprar mai, l'hauria de demanar als Reis. I van anar passant els anys i els Reis, i el trombó mai no apareixia entre els regals.
Hi havia Madelmans, La pista loca de Tom i jerry, ninots d'aquells de "l'oeste" (definits genèricament com "indius" i americans) que es barallaven incanssablement gairebé cada dia, i segur que moltes coses més que no recordo....Però el trombó no.

El darrer any que el tema Reial encara bellugava pel meu cervellet, amb certa recança i sospites de frau i potser corrupció, vaig estar a punt de patir un infart de miocardi i/o en el pitjor dels casos cerebral. Al bell mig dels regals de tota la família hi havia un paquetot de grans dimensions.
- El trombó !!! - vaig pensar - els Reis existeixen !!! Aquests rumors de que son els pares o ves a saber qui, deu ser una faula de la vora del foc.
I amb aquella alegria vaig estripar els papers i gairebé hi deixo les ungles a la magnífica caixa que contenia......un patinet !!!!
I això que aleshores no estaven de moda !!!!

Vaig fer cara d'il.lusionat i content i vaig baixar al carrer a provar-lo de seguida (en aquells temps, els nens podíem baixar al carrer a jugar sense perills massa inhòspits). Mentre anava manxant amb un peu i procurava fer cara de velocitat, pensava en les meves interioritats :
- És que ni una bicicleta !!! On volen que vagi amb aquest patinet pel món......


He de reconèixer, però que aquell patinet em va fer molt feliç i que hi vaig tenir grans aventures, que ara no és el moment d'explicar.

I van passar els anys i vaig recordar que jo volia un trombó, mig en broma mig en serio, vaig tornar a treure el tema a veure si algú picava. és cert que em consten diverses tentatives per a satisfer el meu caprici.

Però també és cert que regalar-l'hi un trombó a un "paio" que no sap música i és incapaç d'entendre una partitura (no sé mai si estan del dret o de l'inrevès), el meu sentit del ritme se'l devia quedar la comadrona, doncs sóc com una soca i difícilment seria capaç d'arrencar-li una nota ni que dediquès la resta de la meva vida a bufar, doncs segurament és una pèrdua de temps i un dispendi econòmic sense sentit.

Per què és clar, jo no em conformo amb un trombó de joguina, ni una miniatura, ni res d'això. Jo en vull un de veritat, d'aquells "guapos", brillants, majestuosos i que fan "poa, poa, prrrrrrrroaooooooo".



Però sovint tinc la intuició de que això va per llarg......Potser els Reis de l'any que ve.......

dijous, 1 d’octubre del 2009

Carrinclonades VII

Tant de bó.
Aquest any, com molt d'altre gent, he descobert el grup MANEL.
Només els he vist una vegada en directe i va ser sensacional. Tant les lletres com la seva manera de fer. Per descomptat que no han descobert la sopa d'all (que ja estava inventada) però el que fan és interesant i a mi m'agrada.
Com que no son famosos, els videos que hi ha al You Tube son tirant a "cutres i salsitxeros", sobretot el só que és molt dolent. Per això us poso aquesta versió sense imatges però que se sent força bé.
Quan vaig sentir aquesta cançó en directe no vaig poder evitar pensar :
Tant de bó !!!!!!!!!!



I de passada també us poso la lletra, per si la voleu llegir:

Provem d'encaixar en escenes boniques,
En ports de diumenge farcits de gavines,
En grans sobretaules on els avis canten,
En nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
Els que ballen I ballen fins que els músics parin
I irrompre arrogants lluint les millors gales
En discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
Dels que van pel món amb posat monolític
I afronten la vida mirant-la a la cara
I un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
El pare modèlic que volen les filles,
El de la veu greu, el de la mà forta,
Que paga un vermut I que arregla una porta.
I després tancar els ulls I sentir el món en calma
I a dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre
Haven't enllestit un gran epitafi
Que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se'ns baixa la verge I de sobte ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
Tot fent evident,
Que per un moment,
Ens en sortim.

Pel meu gust totalment recomanables......