Sempre hem de triar ?

Sovint en el transcurs de la vida ens enssenyen i ens trobem que hem de triar entre dues coses. La importància de la tria es sovint tant relativa com l'encert, doncs mai no sabrem que hauria passat si l'elecció l'haguèssim fet en sentit contrari.
Potser una de les primeres eleccions importants que hem de prendre és decidir si som del Barça o del Madrid (ep! i que ningú no s'enfadi doncs parlo genèricament, acceptant la diversitat geogràfica i les particularitats de casdascú). El que vull dir és que és molt important triar un equip de fútbol.
Segueixo. Arriba el moment de fixar-nos en altres persones de cara a que comparteixin (en la mesura que sigui possible, res no és etern) la nostra vida. I triem entre grassos o prims, rossos o bruns, alts o baixos o fins i tot entre mascles i femelles. Tots tenim alguna o algunes preferències.
Quan mengem, encara que que diguem sovint : -Jo m'ho menjo tot !!! - hem de reconèixer que alguns som més de carn que no pas de peix.
A tots ens agrada fer vacances, i malgrat que el més important és el fet de no treballar, tots tenim una retirada per anar a la platja o a la muntanya.
Si fumem, cosa que hauríem de deixar per què mata mica en mica i és dolent, tard o d'hora acabem sucumbint entre el tabac ros o el negre.

No poso més exemples per què ara no m'en venen al cap i per què ja n'hi ha prou.

Resumint, la nostra vida és una tria constant entre dues possibilitats (?)
Mentida !!!
I ho demostraré a continuació.
Ho podem triar tot menys la màquina d'afaitar.
En el benentès que primer decidim si ens afaitem o ens deixem crèixer la barba, un cop decidit aquest punt, podem triar si utilitzem l'escuma i la navalla o bé l'afaitadora elèctrica. I aquí és on caiem en un pou fons, fosc i sense sortida. Si triem la màquina d'afaitar elèctrica ja hem begut oli de per vida.
La primera màquina ens l'acostumen a regalar els pares, amb aquell orgull de pares que diu - És que el meu fill ja s'afaita!!!
I la resta de la nostra vida estarà condicionada per aquest regal que potser per primer i únic cop a la vida, no triem nosaltres mateixos.
- Braun o Philips ?
Això és que el em va preguntar la dependenta quan em vaig anar a comprar una màquina nova.
- Home - vaig dir - tota la vida m'he afaitat amb Philips i ara potser voldria provar Braun.
- Impossible !!! - va bramar la noia.
Seguidament em va advertir que quan comences amb una marca, ja no la pots abandonar mai més a no ser que vulguis sofrir a la teva pell greus i terribles estralls epidèrmics. Crec que em va parlar de llagues, úlceres, pústules i fístules a més d'altres incomoditats.
Atemorit per la magnitud de l'hecatombe anunciada, vaig seguir amb la marca de tota la vida.
La caixera amb un somriure de dentifrici econòmic encara em va preguntar :
- En metàl.lic o amb targeta ?

Vaig marxar de la botiga, emocionat i content d'haver-me trobat aquella dependenta que m'acabava de salvar la pell. I aquest cop, realment en tots els sentits de la paraula.

I per una vegada, no vaig haver de triar.............

Paraulota

Quan era petit creia que una paraulota era una d'aquelles paraules que quan la deies els pares o mares et renyaven, en el millor dels casos, o et pegàven a la boca. Quan jo era petit no era delicte pegar als nens.
Segurament les paraulotes més dolentes les associàvem als insults (burro, idiota, tonto, imbècil....), després vam entendre que amb això no anàvem enlloc i vam començar a aprendre paraulotes més efectives. Sorgíen a la nostra vida quotidiana sense necessitat de freqüentar ambients sòrdids ni persones amb risc d'exclussió social (que en diuen ara dels desgraciats). Apreníem paraulotes relacionades amb el sexe, gairebé sense saber-ho que hi estaven relacionades ( cony i collons, sense anar més lluny), relacionades amb la família i condició personal ( fill de puta en primer lloc i destacat, i després cabró i "maricón" i tots els seus derivats). Finalment amb la madures arribava l'aprenentatge del renecs i les paraules majors que per algun estrany motiu sempre veníen precedides d'un "me cago en..." (Déu, l´hòstia, la sang divina, satanàs.......).

A mida que la nostra cultura s'anava engrandint, també augmentava el nostre coneixement i el nostre "stock" de paraules i les seves derivacions. Un bon dia, algú em va reptar a jugar a l'scrable per a poder mesurar la coneixença en nombre de paraules. I vet ho aquí que finalment vaig descobrir i aprendre que una paraulota, també és una paraula llarga i que en aquest joc, com més llargues son les paraules més puntuació tenen.


I l'ambició a voltes no té límit, o el límit és molt lluny. El cas es que un dia, volent impressionar al meu contrincant, li feia creure que no podia construir cap paraula amb les lletres que tenia i anava "pillant" fitxes i fitxes. Ell anava posant lletretes i fent paraules de tres, quatre o cinc lletres en el millor dels casos. Finalment, vaig dir :
- "Altu" que ara tiro jo.
- I quina paraula vols posar? - em va preguntar el contrincant amb curiositat.
- Doncs...preparat, que et cauran els calçotes quan te la llegeixi :

PSICONEUROENDOCRINOIMMUNOLOGIA

El meu adversari es va fer un tip de riure i jo li vaig preguntar que de què reia doncs amb aquella paraulota segur que ganyaria la partida. Ell, entre sanglots, flatos i mal de costelles de tant riure em va dir :
- Però que no veus que aquesta paraula té 30 lletres i el tauler de l'scrable només fa 15 quadres tant de llargada com d'amplada - i va afegir - gamarús !!!

Enfonsat i humil.liat vaig decidir deixar els jocs de lletres i paraulotes i dedicar-me en cos i ànima al sudokus....

P.D. - La paraula esmentada existeix i és una terapia que la tanatòloga Stella Maris aplica als seus pacients i diu que cura. Us en podeu documentar a l'entrevista d'en Gaspar Hernàndez a aquesta senyora a la pàgina 80 (darrera pàgina) de El Periòdico del dia 11 de febrer de 2009.